Situació de l'actual sistema educatiu espanyol i l'ensenyament en arts

Verdaderament, d’una manera o altra, tothom hem passat pel sistema educatiu, ja siga com a estudiant, com a docent o ambdues. Òbviament cadascú en la versió del seu moment, però si és cert que hi tenim referències comunes.

Si ens detenim a fer una ullada ràpida a l’estat de l’educació espanyola, tot i que ha anat evolucionant des de la seua primera versió dins del règim democràtic (la Llei General d’Educació de 1970), podem trobar moltes mancances que encara criden més l’atenció sota la lupa del nou paradigma educatiu que està despertant.

Clarament es diferencia unes assignatures d’altres, donant-los més pes a l’horari, i per tant més rellevància.

Ciències i llengües són el cos central de l’ensenyament, al voltant del qual orbiten la resta d’assignatures, en el que sembla un trist intent per completar les “hores soltes” que queden a l’horari. D’aquesta manera el sistema educatiu espanyol pretén formar els adults del futur des d’una perspectiva que entén completa i comprensiva. Moltes són les i els detractors d’aquesta estructura que deixa de banda assignatures necessàries per a desenvolupar la creativitat, la capacitat innovadora i crítica-constructiva, així com la comunicació no verbal o escrita, en l’alumnat.

Filosofia, Música, Educació Física, i (pel que sembla) pròximament Llatí i Grec són algunes de les desemparades companyes de l’Educació Plàstica, Visual i Audiovisual que, a partir de la LOQE (2002), va començar a veure com anava minvant als horaris lectius tant a la primària, com a la secundaria. Així ha anat progressivament quedant-se de banda, fins que la LOMQE (2013) (la famosa llei Wert) la designà com “assignatura optativa de lliure implementació”. Situació que no sembla tindre voluntat de reparar l’actual projecte de llei d’educació LOMLOE (2020), cosa que ha suscitat una esmena a la mateixa per part d’especialistes i docents.

Aquesta és la situació en la que es troba actualment l’EPVA a l’educació Espanyola. Una de les assignatures clau per a desenvolupar la comunicació visual i el pensament creatiu en l’alumnat, així com la imaginació, la resolució innovadora de problemes, l’ús de les noves tecnologies, o la reflexió crítica i constructiva de qualsevol aspecte. A més, és una sortida professional i laboral que respon a les aptituds, inquietuds i necessitats d’una gran part de l’alumnat, que actualment es veu subestimat i, a la que possiblement no hi arriben mai, perquè abandonen els estudis prematurament, per no trobar-hi el seu camí. En paraules de l’investigador I. Aguirre (2003):

La educación artística ha vivido y vive en un círculo vicioso de difícil apertura (…) gestado por la falta de valoración social de la formación artística, que incide en una escasa presencia curricular, la cual motiva una escasa atención y profesionalización de los educadores, que, a su vez, da lugar a una escasa formación de la sensibilidad artística, la cual incide de nuevo en la falta de valoración de la formación artística… y así hasta el infinito.

(…)

Romper este círculo es tarea de todos los implicados en la formación artística, desde las instituciones educativas hasta los mismos alumnos.

Fins aquí el post de hui, digueu-nos us agradaria saber més sobre la situació de l’EPVA? Com s’ha arribat a aquesta tessitura? L’origen de l’organització actual del sistema educatiu? Voleu conèixer algunes de les propostes més innovadores? Qualsevol suggeriment o inquietud serà ben rebuda. Us esperem als comentaris.

R.

*Imatges: Ben White; Element5 Digital.